El passat dia 30 de novembre del 2014,
vam anar a l’Auditori de Barcelona a veure i escoltar un concert d’Orquestra
Simfònica, anomenat “Poemes Simfònics de Strauss”. El concert incloïa tres obres: una de Benjamin, una de Txaikovski
i, per últim, una de Strauss.
L’obra musical constava de dues parts. En
general em va agradar força, ja que m’agrada la música clàssica, però he
d’admetre que van haver-hi moments en els quals se’m va fer una mica llarg.
La primera part de l’obra va estar bé,
però personalment em va agradar molt més la segona, ja que em va despertar més
emocions. Durant la primera part, és cert que hi havien melodies embriagadores,
sobretot dels violins i violoncels, però pel meu gust se’m van fer una mica
pesades i monòtona. En canvi, la segona part, al aparèixer altres instruments, les
melodies eren diferents: unes alegres, d’altres tristes o melancòliques, les
quals et convidaven a tancar els ulls i evadir-te de la realitat. Durant la
segona part, aquelles melodies van despertar en mi moltes emocions, sentiments
i records. Algunes, fins i tot, em van posar la pell de gallina.
Els meus instruments preferits, sens
dubte, van ser els contrabaixos. Crec que no n’havia escoltat mai cap de tant a
prop, i em van encantar. Em va sobtar i a la vegada fascinar, el fet de que al
principi de l’obra, semblaven instruments poc importants en el concert. No
se’ls donava protagonisme ja que el seu paper consistia, fonamentalment, en
acompanyar als violins, a les violes i als violoncels, en les seves melodies. Van
aparèixer quasi sense fer soroll, i poc a poc es van anar quedant, però
finalment, va arribar un punt en el que van esdevenir imprescindibles per al
transcurs de l’obra, si més no, a oïdes dels espectadors.
Sempre m’ha agradat la música clàssica,
segurament perquè als meus pares també els agrada. Quan la meva germana i jo
érem petites, els caps de setmana, els meus pares ens llegien poesia i ens
posaven música clàssica. Però amb els anys hem anat creixent, i s’han perdut
algunes costums, entre elles, escoltar a Bach, Beethoven o Vivaldi els
diumenges. Ara ja no acostumo a escoltar-ne, i la veritat és que em fa pena
haver perdut això, ja que penso que són d’aquelles coses que no haurien de
desaparèixer mai.
